La vida de Més

Les flors malmeses no són mortes. Malaltes fan patir. No les vull matar. Me les estimo. Encara que de vegades penso, se i les vull destrossar. No ho se fer, o no ho vull fer, o no m’hi veig amb cor… no vull flors noves però tampoc vull aquestes ni vull les que vindran… i tampoc vull saber quan unes o altres tornaran a morir ni com seran.

No no i no.

Ui! No és política. Avui dues cançonetes que són part de la banda sonora de la meva vida, ara mateix. I a més, són molt xules.

(Aquí jo hi era)

I l’altra:

S’ha acabat la tonteria de nena bleda sota aquest paràigüa protector que tot i haver-me fet el forat més gros de tots encara em pot protegir.

S’ha acabat, dic el que penso, i no rebento.

I ho diré i ho faré i ho faré per mi, encara que la seva ombra sigui allargada i m’ofusqui el cap quan el tinc al davant; i em faci mal dir les coses.

Prou enganyar-se, se i saps perfectament quina és la meva veritat. Igual que jo escolto les dels altres, penso que potser la meva tampoc està del tot malament!

I a partir d’avui aquest blog torna a ser de política i coses de les meves!

Hi ha una cosa que si no fas aquest any Mallerenga, no cal que continuïs, ni que provis res més, ni que busquis ningú, ni que facis res, perquè NO SERÀS FELIÇ (més clar ja no t’ho puc dir!):

TALLA ELS CORDONS UMBIL·LICALS d’una santa vegada! TOTS… perquè al final tots són dolents.

I un parell de cosetes més per practicar (i no n’hi posis gaires més que et faràs un lio!)

1. Vols aprendre a prendre’t les coses amb calma… PREN-TE LES COSES AMB CALMA!! Totes, fàcils, difícils, simples, complexes…

2. Aprèn a escoltar, és fàcil, perquè ja saps que quan ho fas, sempre n’estàs contenta. Per tant, fes-ho!!!! ESCOLTA!!!

Òstia,

Gran òstia.

Obro els ulls.

I ja no soc tant lluny.

Hem trencat el cercle.

Aquella È ja no existeix.

Per sort meva. No la podia sofrir.

I al seu lloc, ara, la nova, em comença… comença a agradar.

I a tu?

Ni tu ets les marques del teu cos, ni jo les paraules terribles.

Les circumstàncies i els estímuls dels nostres cors.

La covardia t’acompanyarà

Desmesurat com un carnaval (ganivets),
ja m’ha superat
sa riquesa des teu callar (covard).

Recopilant es meus drets humans
dins un cel nocturn,
permanent i vermell de Mart (torna la xutada).

Estimar és una malaltia
de transmissió sexual (Wa yeah!).

Centrifugat amb es huracans
de ses teves mans (agulles),
visc a part de sa realitat.

Inventar és sa meva forma
de multidiscapacitat (xutada).

Me tir a sa piscina (covard),
la deix embarassada.

No vull tornar a sa Terra,
sa sort no m’hi acompanya.

Vull ser es pilot d’un ovni,
vull ser es pilot d’un ase.
No sé què val un ovni
i sé que estic com una puta cabra (xutada).

Desmesurat com un carnaval (desmesuradament xutada),
ja m’ha superat
sa riquesa des teu callar (ja ni ho recordo).

Estimar és una malaltia
de transmissió sexual (Wa Yeah!).

Me tir a sa piscina,
la deix embarassada.

No vull tornar a sa Terra,
sa sort no m’hi acompanya.

Vull ser es pilot d’un ovni,
vull ser es pilot d’un ase.
No sé què val un ovni
i sé que estic com una puta cabra.

Me tir a sa piscina,
la deix embarassada.
No vull tornar a sa Terra,
sa sort no m’hi acompanya.

Vull ser es pilot d’un ovni,
vull ser es pilot d’un ase.
No sé què val un ovni
i sé que estic com una puta cabra (la xutada torna a ser aquí!).

Pobra…

Jo visc l’alliberament… sempre seré transparent com un tel de ceba.

Tornar a sa terra. Antònia Font (per si la voleu sentir)

Comencem.

El primer post d’aquesta tanda:

M’ha agradat veure’ls en concert, un cop més! A aquest concert no hi vaig anar… tot i que el tenia apuntat. Ara hi podré tornar.

Però si els voleu sentir bé, aquí hi ha l’arxiu.

Aquest blog està en espera, perquè la seva autora així ho vol. De tota manera, té més coses que mai al pap… i ja aniran sortint totes.

Ja se que tots els que em coneixeu m’heu engegat sempre, i se que ara tots us apunteu al carro guanyador. Us en diré quatre de clares… ara té alzheimer, i per tant, tots li cantareu les glòries ara que encara les pot sentir, però jo diré el que deia sempre, que quedi clar (i diré també alguna cosa dels darrers temps! -perquè em dóna la gana!):

1. Avui ja m’han dit “tots ho dèiem que era un geni, però també dèiem que era un mal president”. Ja! ara tothom ho diu, que fàcil! (tontus!!).

2. La veritat, no se si ha escrit res sobre ciència política però estic segura que teòricament ha de valer prou la pena.

3. Va dur unes olimpíades a Catalunya.

4. I més important, els catalans sempre li haurem d’agrair que va fer sortir del Parlament de Catalunya l’Estatut més independent que hauríem pogut tenir mai, i aprovat per un 90% dels vots dels representants del poble català a la Generalitat de Catalunya, els parlamentaris.

5. Ara, que tots el venerem, ens deixa clar el que són els socialistes actuals, que no cal dir, no tenen res a veure -en algunes coses- amb els socialistes del temps de l’Obiols i els altres… no puc ser tant lleu, ho sento, els d’abans ja eren botiflers, però ara no són ni això, els d’ara són espanyols i prou, sense cap filosofia, teoria, o projecte de país (si per país parlem de Catalunya clar, que en aquest blog sempre és així, també clar!), i el Maragall ens està deixant clar també aquest tema, darrerament.

Al final de la carrera, el geni que ha estat sempre, s’ha redimit del tot. Amb mi però, ja fa dies que vaig aconseguir fer-me la imatge del segon President que he viscut com a catalana (els de Polònia, segur que també hi han ajudat, clar!).

Merci, i cura’t va, que hi trobin remei.

… però és que aquest setembre he tingut tanta, però tanta feina, que escriure per plaer ja no se què és, i vull descansar!!!!!! Tot just fot un mes que ens hi hem posat i ja vaig així!

Estic nerviosa tot el dia, només corro i corro, i la gent, em diu que em veuen estressada … no m’estranya. Si algú gosa preguntar quantes coses estic fent en aquest moment podríem dir que:

Dues carreres universitaries

Una tesi doctoral

Tres feines

Dos horts

Una parella

… i una vida?

I si m’agrada què passa?! (m’agrada? O és que estic sonada?) .

Si, el vaig anar a escoltar i em va agradar molt, com parlava, com somreia, i les coses que deia també. Amb el meu “” vam acabar la conferència rient, pensant que aquell noi, en un quart d’hora, ens havia fet creure que d’aquí a 15 anys Catalunya serà independent.

Però com que el meu solet de casa és molt espavilat, cinc minuts més tard ja hi havia trobat problemes. Jo, que encara babejava una miqueta de lo mono mono que m’havia semblat, vaig escoltar en “”.

I ell va dir: “però clar, explicar només lo fàcil que serà sense haver-nos dit abans que el camí que ell traça està ple de dificultats, i que, sense explicar aquesta part, aquell somriure mono mono, ens tracta de rucs”. Per a mi, és per això que podem dir que té un discurs demagog, però…

Jo penso que en López-Bofill fa molt bé fent el que fa. Els intel·lectuals no es fan polítics per això, perquè uns han de fer la seva feina i els altres l’altra (sempre penso que a Catalunya juguem papers que no ens toquen, és a dir, que els polítics fan d’intel·lectuals -encara que se’ls donin carteres de les que no en saben res-, i que els intel·lectuals callen, i viuen dels polítics, en lloc de posar-s’hi i donar idees al país [i amb això no dic pas que en López-Bofill no hi guanyi res fent el seu paper).

El discurs del López-Bofill va per aquí. Prova de dir que si els ciutadans ens allunyem de la política és perquè ningú ens dóna un horitzó clar, i anem fent el que podem, i el poble no sap on va. Ell diu que ens cal una fita com a país, i que el pacte del Tinell hi va estar molt més a l’alçada.

M’he proposat de xerrar amb els col·legues poques coses dolentes d’aquest discurs, d’estar-hi a favor, i de veure’n els pros. Perquè tot i que penso que plantejar la comparació i símils entre un procés d’independència dels Països Catalans i els Balcans té poca base teòrica (es que, el López-Bofill va ser a Montenegro pel referèndum -amb la comitiva d’esquerra de la Gene del moment- suposo, estaria bé però veure uns quants processos electorals per veure fins on són diferents les coses en països de postguerra), que no dir que és més important fixar-nos enEscòcia o el Quebec, i que és més necessari veure què fa Anglaterra -que tira pel dret, i en això té les coses bones dels ianquis (la democràcia segona més vella després de la catalana) - i que si a Europa manen francesos i espanyols qualsevol independència ho té fotut. Són aspectes que podem discutir i, que tot i que ell és profe de dret constitucional a la UPF -ho va dir tres cops en un quart, també s’ha de dir!- sobre conflictes amb dos minuts me’l sepillo -que jo també soc més xul·la!- i de lo demés, n’hauríem de parlar.

De tota manera, tot i els contres, les idees bones, les idees que ens il·lusionen, ens van fent moure com a país, no les penso tirar per terra davant de segons qui… que encara els donaria arguments per continuar dient tonteries!

Des de la Terra Alta, sobre les migracions i les energies netes:

La Unió Europea a través de la seva Directiva d’aus i del pla d’acció aprovat per a l’espècie, confereix responsabilitat als Estats membres, en la protecció de l’espècie i el seu hàbitat. L’espècie està inclosa a l’Annex I de la Directiva europea 79/409/CEE per a la protecció dels ocells silvestres i els seus hàbitats; així com a l’Apèndix II del Conveni de Berna, al Conveni de Bonn i al Conveni CITES

L’any 2004, l’espècie va passar de la categoria d’amenaça de vulnerable a en perill, degut a que en les darreres dues dècades (dos generacions) la població reproductora ha disminuït entre un 25 i un 50% en tot el seu rang de distribució, presentant en l’actualitat menys de 1.500 individus reproductors, dels que 60 parelles es troben a la província de Tarragona a les Serralades Litorals i Prelitorals , o­n els problemes més greus de conservació de l’espècie, es centren en les molèsties de les parelles durant l’època reproductora, la caça furtiva i la mort per col·lisió i l’electrocució d’adults a les línies elèctriques (Real i Mañosa, 1994 ; SEO/BirdLife 1997; Hagemeijer i Blair, 1997). L’electrocució ve assenyalada en el pla d’acció europeu per a l’espècie (BirdLife, 1999) com una amenaça d’importància crítica.

La Terra Alta te una de les poblacions d’àliga cuabarrada més importants d’Europa, però actualment es troba amenaçada per dos projectes de línies d’alta tensió de 40 Kv que pretenen travessar tota la comarca ( mes de 50 km), passant per , al menys, 5 territoris de nidificació i 2 de campeig d’àliga cuabarrada. També tenim l’amenaça de nombrosos macroparcs eòlics que ocuparan totes les àrees de campeig i nidificació de l’àliga (com el de Montargull - Baixa Segarra).

Dedicat a tots aquells ecologistes que encara defensen l’eòlica com una energia neta. A la Terra Alta sembla que ho tenen més clar que nosaltres. De tota manera, a la Baixa Segarra, a Montargull (a costat de Santa Coloma, no us penseu que gaire lluny), en plena zona de pas de migracions de rapinyaires, hi ha projectat un meravellós parc eòlic.

Quines responsabilitats té el nostre estat, com diu la Unió Europea? Ostres, no serà pas el cas que just les migracions passen per allà on hi fa vent i per tant on és rentable posar parcs eòlics? Però clar, això els ecologistes anoiencs (al govern a la capital de la comarca) no ho tenen en compte… o és que tenen altres prioritats.

Per a mi, l’ecologisme, com el nacionalisme, va més enllà de l’adhesiu, es practica a diari, i s’aplica al dia a dia, i es prova de ser conseqüent.

L’editorial de la Veu de l’Anoia d’aquesta setmana no serà tant explícita com jo, però tant me fa per això el meu blog no se’l llegeix ningú i la Veu la llegim tots, igualadins i anoiencs.

Doncs bé, quan estàs a prop dels polítics i descobreixes la realitat de l’interior del partits polítics, que és la cosa més mesquina, la cosa més sectària… descobreixes que per ser polític no cal ser bo. O millor dit, cal ser-ho, però en sectarisme i acostament al poder, el que a l’escola en dèiem els pilotes.

Jo tenia una amiga que deia que si ets lletja has de ser simpàtica. Ella deia que era lletja, i no pas, però s’ho creia, i la veritat és que encara avui és una persona realment simpàtica (i amb uns ulls preciosos, tot i que ella encara no s’ho creu ara).

A la vida, passa quelcom semblant al que aquesta amiga deia: si ets un inèpte i a l’empresa privada ja veus que no faràs mai res, perquè allà els resultats compten, si ets sectari i maliciós, et fas polític.

Per això els sous dels que parla l’editorial de la Veu. La política ja no és per aquells que volen aportar coses. Aquests, fan associacions sense lucre o fundacions, i creen coses.

També he de dir, que em retracto de les meves paraules sobre la participació i tal i pasqual que “”teoritzava”" en els posts sobre democràcia. Això els collaria més de prop, però el que s’anomena en anglès “accountability” i que podem dir que vol dir “passar comptes davant del ciutadà” a la nostra política no existeix.

De tota manera, a la política, no crec que només hi hagi inèptes, per sort. Hi ha gent que té ganes de fer coses pels altres, això si, no els he vist mai arribar gaire lluny!

Dirigit a vosaltres tres,

Ara riureu i pensareu que estic boja, però com sabeu en molt poc temps a la vida m’han passat unes quantes coses.

Mireu, avui he parlat amb una noia, que és com jo d’edat, una monja d’aquestes que tinc al voltant ara (des que m’ho va dir l’Eduard, una gran aportació, merci!), quan s’ha d’escriure. I res, assecàvem coberts i ens hem posat a xerrar. La veritat és que aquesta monja és una tia molt maca!

Jo, després de tot el que ha passat, ja us considerava referents per a la meva vida. Per dir-ho d’alguna manera, de com vull ser jo quan sigui gran (guapa com l’Anna! jiji). Però ara, a més, he entès alguna cosa. Soc capquadrat, ja ho sabeu, però provaré de fer les coses com les feu vosaltres. Ara entenc que vosaltres també ho passeu malament, però també sabeu viure molt bé. Hi ha altres coses.

Aquest post va dedicat a l’Anna, a l’Arcadi i a l’Eduard, que entre tots m’heu fet entendre coses del viure.

També hagi de dir que, des de que ho entengui, fins que ho sàpiga fer en la meva vida d’estressada, passarà temps, molt temps, i no se si en sabré. Però gràcies, de veritat. Jo, us considero amics i ja se que tenir-me a mi com a amiga no és cap gran medalla, però ho sento per vosaltres, pels vostres actes, us ha tocat.

Vaig ser llesta quan vaig arribar a Jeipi i vaig dir que allà la gent era especial. No tothom, també ho tinc clar, però els que ho sou, ho escampeu. I eren aquests valors, aquesta manera de fer, i he tingut la gran sort que a mi m’ho heu deixat tastar i potser potser … ho he entès!

No dic res més, massa rosa, però real com la vida mateixa.

Merci Rosor!

Quan vaig a la biblioteca, sempre deixo el cotxe al rec, perquè m’agrada, i perquè sempre s’hi aparca (això potser no ho hauria d’haver dit). I sempre que hi passo penso en el post pendent, que avui, com que la feina continua a casa, no se m’ha oblidat.

El Rec, és la joia més preuada de la nostra capital de comarca. Per mi, és la part que explica més bé, en les seves pedres, el que som els igualadins. Una cosa única i singular que explica la història de la ciutat, i la vida de la seva gent, només mirar-lo. Està envoltat d’un munt de fàbriques que, també només mirant-les, descobreixes que a començament de segle la vida de la ciutat voltava per aquells racons. Tot ple de fàbriques modernistes, de maons, de construccions que recorden els llibres de la Catalunya Industrial de l’Interior.

Sempre que hi passo m’imagino com seria tot aquell tros d’Igualada sense mollera roquera tapant totes les parets, i arrebossats trencats. Com seria el rec, amb aigua corrent, i els contraforts nets lluint la seva força que encara aguanta les parets. I aquell petit carreró, la travessia de Sant Antoni, amb el terra més original i antic que deu quedar a tot Igualada, però que avui només fa furtor de ‘pipins’.

Bé, si a la portalada d’entrada de les muralles més antigues d’Igualada, la de la Travessia de Sant Sebastià, trobem que és adient posar-hi contenidors de deixalles, és que no respectem la nostra història i no ens respectem a nosaltres mateixos (aneu a Manresa, al vespre, i feu got a la plaça de l’Ajuntament, veureu com s’aixequen uns contenidor de sota terra que s’han instal·lat a tota la part vella) . A mi em sap greu dir-ho, però Igualada, comparada amb tota la resta de ciutats del seu “nivell” de la Catalunya interior, Vic, Manresa, Vilafranca i fins i tot Solsona, som els únics que estem trenta anys endarrere, i no ho veiem! Només ens mirem el melic, com han fet històricament els industrials igualadins, que quasi no existeixen però ens n’han deixat el tarannà.

Bé, de moment, les nostres parets i les nostres fàbriques encara són dretes, i al rec hi pot tornar a passar un bon cabdal. Quina ciutat més bonica que tenim, i quantes coses ens queden per fer!

Des que s’han constituït els ajuntaments, i molt abans amb la Gene, sento a parlar de legitimar i deslegitimar la democràcia. I la veritat és que això em dóna voltes pel cap. Fa dies que penso en els pactes democràtics.

En principi, jo pensaria que els pactes, com diuen els teòrics més avançats, són el diàleg en si, i que, per tant, han de ser la base de qualsevol democràcia sòlida. En principi, estic totalment d’acord amb aquesta afirmació, i al final, hi continuaré estant. De veritat penso que els pactes són bons per la democràcia, però quina mena de pactes? M’ha agradat que m’hi fessin donar més voltes, i he trobat la meva solució. No se si a la realitat funcionaria, però més o menys ja passa, i em sembla que a més ciutadans ens farien el pes els resultats electorals. Tindríem més ciutadans contents i més satisfets del sistema polític propi.

Bé, analitzem-ho. Certament, els que pacten, mai critiquen els pactes, i per tant, en aquest cas, han estat els convergents els que més s’han queixat. Però el tema penso que és important de pensar-lo igual, vingui d’on vingui. El cas és que se sent, i només constato un sentiment (no puc parlar per la majoria de ciutadans, que no se què pensen més enllà del que i dels que han votat) com deia, que la gent que vota, després no està contenta dels pactes resultants, i els polítics -si perden- tampoc. Però clar, com dèiem, el pacte és el diàleg, i el diàleg el valor més preuat de la democràcia.

A mi, la veritat és que no em satisfà cap ni un dels pactes que tinc a la vora, els que podríem dir que representen el meu vot i els que no. I la veritat és que, pel que ha passat allà on parlo amb la gent, fins i tot els que han votat un dels partits que han pactat, i per tant, governaran, no estan satisfets.

Això va minant el sistema polític, la democràcia cau. El que s’ha anomenat pacte de perdedors, per res, des d’un punt de vista teòric, tampoc deslegitimaria la democràcia. Gens, i en aquesta afirmació també hi estaria ben d’acord. Però ni jo, que penso així, estic contenta de cap dels pactes.

La democràcia madura es basaria en això, en pactes, fossin de guanyadors o de perdedors. Però, per més que en el pla teòric això dels pactes, sigui d’una gran importància, la realitat democràtica els nega -em sembla, repeteixo- la satisfacció dels ciutadans. Certament, el problema dels pactes és que dins els votants d’un partit hi ha moltes ideologies i moltes tendències, i així, qualsevol pacte sempre només satisfà la minoria d’aquella tendència.

Per a mi, hi hauria una possibilitat útil i alternativa, que es basa en distingir la majoria de vots, dels pactes post electorals. Això el nostre sistema no ho reflecteix de cap manera, perquè el fet que siguin els regidors elegits i no els votants directament els que investeixen un màxim mandatari (sigui alcalde o president de la generalitat) fa que el paper dels vots, que a més ja estan baremats segons el lloc que visquin, quedi reduït a una casuística estadística. Em sembla que a França això va una mica diferent. Allà, la democràcia, amb els seus milers de defectes, és prou ferma ( i van instaurant repúbliques, ells!).

Jo diria que: si la majoria directa dels vots dels ciutadans escullen el màxim representant, i la casuística dels vots, que és útil (tot i que no pot ser que el meu valgui el mateix que el de l’àrea metropolitana, però això són figues d’una altre paner, que me’n vai de tema!) escull els regidors, s’haurà valorat el vot de la població per a escollir alcalde, o president de la generalitat, que són figures de molt pes per la gent. I igualment els regidors podran i hauran de pactar votar a favor o en contra, amb pactes i sense, les lleis que es proposin des del govern, que pot ser d’un o més colores polítics, i que té un màxim representant, escollit directament per la majoria de vots a un partit, dels ciutadans. Com si diguéssim, el fem més divers, i potser en aquest país ara, comencem a necessitar això.

És parlaria, s’hauria de discutir molt més. Perquè cada cosa que calgués acordar, s’hauria de parlar amb els altres, des de l’alcaldia/presidència, perquè alguna força els donés suport. Penso que així, mantindríem això tant bo què és la base de la democràcia, el diàleg, i a l’hora aconseguiríem major suport ciutadà, perquè els vots i les ideologies de la població quedarien més ben reflectits, i es reviurien pactes i acords d’ideologia diversa, tot al llarg de la legislatura.

I cada cop aniríem afinant més la jugada, fins a fer minireferèdums en els que, els ciutadans que hi tinguessin interès poguessin votar. Però això ja és la democràcia del futur, i de la manera que estem, somniar truites.

Au, bona nit i tapat. Quin rotllo!

Tinc tantes coses a dir, i tot i que en tinc alguna de bona, n’hi ha tantes de dolentes, i tantes que no em deixen triar i… avui buidaré el pap:

- 100 molins de vent, preparats per als anoiencs, quan ja se sap que d’aquí a pocs anys, l’eòlica estarà més que obsoleta i quedarà clar que no és medi ambientalment sostenible, pel que representa, pel medi que l’envolta.

- Un Pla Director que tornen a fer des de Barcelona sense que hi puguem dir res els ciutadans (jo penso, que per a un tema com un pla director, caldria un referèndum a totes les localitats afectades, amb més d’una proposta per votar, i posar creuetes. Però em sembla que aquí, en aquest país, ningú no sap què és un referèndum de veritat).

- L’abocador de Pujalt aprovat! Quants n’hi ha ja a la comarca? El d’Argençola, el d’Hostalets; el de les matèries més perilloses (em sembla), a Castellolí. I ara el de Pujalt, i potser me’n deixo algun…

- Un sud destrossat per urbanitzacions, arbres tallats i camps perduts … no és culpa de la gent que hi viu, però també porta carreteres plenes de cotxes. I gent molt diferent a nosaltres, i això si que és culpa d’ells, i mai de la vida m’estaria referint als immigrants estrangers. Però si a la gent poc integrada (se m’entén, oi?).

- I per últim, cap zona rural protegida de l’Anoia ha estat aprovada. Això permet fer passar carreteres i fer altres coses d’aquestes per qualsevol lloc. El que em fa por és pensar, de veritat, perquè ens volen? De generador, d’abocador, de pobles plens de carreteres, pobres i aturats i ja sense pagesia…

Que li estan fent a la comarca? (ràbia, ganes de plorar) …

Aquest post em faria plorar de ràbia del que m’estimo la comarca i de com els nous se perfectament que no canviaran res. Hi ha coses del món modern que són inèrcies del món i que no podrem canviar, com per exemple, que la comarca creix, com al món creix la població i a Catalunya també. Lluitar contra això seria molt estúpid, una pèrdua d’energia i de temps. No tinc tant clar, que fer-se un plantejament de futur, que no vingui de fora i dels interessos de fora, si no de nosaltres mateixos, tingui el mateix poc sentit. Molins, abocadors, carreteres i cases també són coses globals, però potser algunes d’aquestes les podem controlar i decidir des de la ciutadania, des de la comarca, la ciutat i els pobles.

Bé, de moment, no podem decidir més (passades les eleccions, i tampoc no ve el post per les eleccions, perquè a Igualada i molts altres llocs, no tenien cap interès!)… els nostres mandataris, ni els vells ni els nous, dubto que vulguin deixar-nos ajudar. No volen?… no els interessa (com deien els del bon rotllo, ningú dels nous en parlava, oi, de res d’això?).

… quin greu

A! i m’he deixat la cosa bona: A l’Anoia encara hi ha pagesos, accents diversos de català, persones, nens i nenes que s’integren, i molta gent, cada vegada més, disposada a moure’s sense pretendre res més que millorar la comarca, i mantenir el seu fer, el seu caràcter, que el té! … ai, la meva terra de camins.

Ja se que algú que hagi llegit els tres últims posts pot pensar: aquesta tia està boja! Si, i què! Doncs bé, el post d’avui és espectacular (pel bon rotllo, vull dir!), no només he estat de conya sinó que a més de tenir una feinada com feia anys, els bitllets d’avió barats que no es poden canviar m’han fet la jugada de fer-me anar al Paradís aquest cap de setmana. Anar al Paradís atura la meva altra vida, i en mig dia la puc haver oblidat. No és que no m’agradi el demés, però el paradís és el Paradís.

Vegem-ho:

Aquí la teniu, la meva pell del peu cremada (no vaig pensar a posar-m’hi crema, com l’any passat un que se jo!) …

i aquí el meu cervell després d’uns quants dies al paradís…

i és que el Paradís s’ha tornat un lloc molt especial, ja fas un quants anys que ens hi veuen i ja comencem a conèixer el veïnat. Però allà, per mi, el temps s’atura. La natura s’adapta massa bé, i el temps se sent a passar, al ritme de la natura. La pell es torra, la sorra l’acaricia i l’aigua del mar, i la companyia (sens dubte) la calmen. Només sola o amb la companyia de sempre penso anar al Paradís.

“Planeta blau i blanc, adéu des d’allà dalt, demà respiraré èter gasificat”.

Aquests dies tinc molta feina, però per si de cas comencessin a passar burinots, deixo aquesta merdeta de missatge.

Les persones tenim límits, el meu està a punt d’arribar.

Em faig gran, les coses que he après en aquests darrers anys de la meva vida, en especial els dos últims, m’han fet gran. Sense cap dubte, i forta.

I he après una cosa molt molt important, les coses que es tenen s’han de valorar. Encara que tinguin defectes. Res està fet a mida, res és perfecte. I fa molt temps que faig això, que valoro el que tinc. Però no se si em veig amb cor de continuar si al meu costat no hi ha iniciativa, esforç i il·lusió per les coses. Demostracions d’il·lusió, il·lusió de veritat, i no sempre la corda fluixa, i la il·lusió només després de l’amenaça. Una il·lusió de mentida, que quan te n’adones, que tot era mentida, encara et fa caure més avall. Encara t’enfonsa més, encara et fa sentir més aquell zero a l’esquerra que cada dia et demostren que ets, tu i tots els teus projectes. N’estic tipa de cordes fluixes i coses pitjors, i amenaces que no em deixen viure. Que em fan sentir com si encara tingués divuit anys. Com si la meva vida pogués canviar en qualsevol moment i res depengués de mi, però no per coses que no puc controlar, sino perquè m’ho posen difícil. La decisió serà presa, hi hagi o no amenaces. La decisió s’ha de prendre no em puc maxacar més així. La decisió ha estat presa un cop i se m’ha jurat i perjurat que mai més seria repetida així… i a durat 10 dies. Per tant, la fase prendre una decisió i posar-la en pràctica ha estat superada.

Prefereixo que viure així s’acabi abans que una càrrega superior em demostri que si les coses no les faig jo, no les fa ningú, una vegada més.

Hi ha defectes acceptables i defectes que no. I defectes que encara que provis d’acceptar et fan la vida massa difícil, et fan massa mal, i et demostren tal nivell de despreci i manca de respecte (o una por tant gran a parlar de res important) que, encara que ho provi mil cops, la realitat diària no em permet obviar-los. Lluitar per provar d’acceptar-los és quelcom que faig constantment, però la il·lusió i les demostracions de respecte són imprescindibles, i no hi són, i per tant, qualsevol lluita és en va, perquè només em fa caure cada cop més avall, picar de cara cada cop amb una realitat que no canvia i que ja he suplicat massa cops que ho faci. No puc evitar pensar-ho, i no ho vull, però em fan la vida molt massa difícil. Si algú dubta del que he arribat a lluitar per això que recordi les meves lluites prèvies, les que la vida ja m’ha obligat a fer, i es veurà el que soc, el que he demostrat amb fets que soc.

A la decisió final d’una vida que provo de demanar que canviï (per fer-la vivible) i no ho fa, se li acaba el temps. Ja m’he fet gran, ja no tinc por… o millor dit, en tinc més que mai, però em veig prou forta per superar també un cop així. Després d’haver-me demostrat a mi mateixa de tot el que soc capaç.

Senyora hauràs de prendre una decisió important de veritat, ja fa massa temps que lluites.

1. Escoltar darrera les portes

2. I amagar la merda sota la catifa en lloc d’enfrontar-s’hi i provar d’entendre quelcom

eren coses que ens van ensenyar que no havíem de fer si volíem que les coses que més ens estimem anessin bé

però no és perquè siguem uns incapacitats emocionals si no ho fem, si la nostra generació no és capaç de fer aquestes coses és perquè som uns imbècils.

Potser no és el concepte perfecte, però me’l van dir l’altre dia a Vic, i me’l van explicar tant bé, en un context tant perfecte, que vaig pensar que amb un somriure a la boca i dient aquestes dues paraules, els ajudàvem molt més a integrar-se.

Ho he fet! Ho he comprovat a la meva feina, als nous d’ahir els vaig dir: i benvinguts, nous catalans! -amb un somriure a la boca- i el somriure que em van tornar, em sembla que va ser molt sincer.

‘no abarateixis el somni o et donaràs per menyspreu tu mateix’

LLuís Llach, ens deixes de cantar, però ja veus que les teves paraules les continuem necessitant!

I és que a països com el Quebec, que seran independents per la via pacífica i de l’autodeterminació dels pobles, mai, mai abaratirien el somni per fer menyspreu del seu propi país. Mireu si n’és de fàcil d’entendre, gent de l’esquerra que ja no sou indepes! I que sapigueu que us prenc el carnet d’indepes jo, que pels meus fets, encara ho soc.

(Entenc que aquest post és un crit de mala llet, però no era per això pel que havia de servir el bloc?)

Quanta gent he hagut d’aguantar dient que l’energia eòlica és una energia neta! Ecologistes de llibre, de pa sucat amb oli, dels que no toquen terreny si no és sobre unes rodes de quatre per quatre, i que a més, no s’han informat, no han buscat i no han llegit sobre el tema.

Ja no és la primera vegada que sento d’amics que fan parapent que la serra de Rubió era una gran serra des d’on tirar-se i avui, per casualitat, he trobat això:

http://groups.msn.com/LASMALLOLAS/noticias2.msnw

Avui, he anat d’excursió. He fet una de les excursions més típiques i tòpiques de la comarca: El grony de Miralles, l’Agulla Grossa, i la Creu de Ferro, de Tous i de la Serra de Miralles. Un límit poc poblat i amb molta, molta massa forestal de la nostra comarca.

Tenim una sort, i cal que en siguem conscients. A la nostra comarca hi ha pagesos, molts pagesos. Ells, són els que salven aquesta gran massa forestal. Els seus camps de blat, d’ordi i ara també de soja, són els tallafocs de la nostra comarca. Tenim molta sort. Una comarca amb zones sense massa pressió urbanística que fan que la pagesia pugui viure, i els boscos mantenir-se vius. I si, això és una sort.

La nostra comarca, a més, té cultura de pagès. La nostra gent té cultura de pagès. Molts de nosaltres, una gran majoria, i fins i tot la immigració, del període que siguin, han tingut avis pagesos. Mots de nosaltres tenim parents a diversos racons d’aquest petit territori, i per tant, tenim cultura de pagès. Ens estimem el bosc, els camps, i els ametllers. Sempre he pensat que la única cosa bona que tenen tants molins de vent, és que continuem sent una comarca rural de veritat (parlo més d’Igualada en amunt, oi?). A nosaltres no ens passarà com a Vic, que són la primera turistada que troben els de l’àrea metropolitana camí de la Cerdanya. Nosaltres, som un lloc de pas, sempre ha estat així, no som un lloc turístic. I per tant, els nostres camins no tenen papers de plata, ni clinex tirats, ni estan plens de gent, de tant en tant et trobes algun excursionista, i para de comptar.

Però no, no només això. Com a comarca de l’interior que som també tenim una gran tradició de motos. Una tradició que ha portat a Catlaunya a ser una gran campiona en la matèria, i em sembla molt bé. I si a la comarca ho tenim ple de camins perquè les motos hi passin … perquè s’entesten a passar per corriols com els de baixar de la Creu de Ferro? Potser si que les motos ajuden a mantenir el camí poc transitat, però aviat caldrà començar a posar normes, abans que la pressió es mengi també els nostres boscos. Algú s’ha preguntat mai perquè a l’Anoia no hi tenim cap parc natural (a part de a Montserrat,clar. Que ja està a més no poder de pressió urbanística!) Hem d’esperar que es transformin gaires més coses a la comarca per pensar a començar-ne a protegir alguna?

He trobat això, i considero que és un tema prou important pel país. El que més m’impresiona de tot plegat és que després de molt temps hem aconseguit que l’empresariat català es mogui, i ho han fet, ja s’han manifestat per l’aeroport.

Si AENA diu que ‘no’ em sembla que s’hauria d’haver acabat definitivamente el bròquil!

Diu així:

D’aquí a poques setmanes AENA farà pública la seva decisió sobre la concessió de la nova terminal sud de l’aeroport del Prat. Si bé és evident que per als interessos catalans resulta més atractiva la oferta del grup Star Alliance, que convertiria Barcelona en un centre d’intercanvi amb vols intercontinentals, hi ha la possibilitat que AENA no afavoreixi aquesta opció.

Més enllà del suport que Ajuntament, Cambra de Comerç, Universitat i d’altres institucions, han donat a la oferta del grup Star Alliance, seria bó fer veure a AENA que aquesta qüestió té una transcendència social i política que supera la institucional.

Us demano que us sumeu a l’enviament del correu electrònic que trobareu a continuació. Podeu fer-lo arribar a l’adreça servicios-aeroportuarios@aena.es amb còpia a campanyahub@hotmail.com per tal de poder seguir-ne l’impacte.

Feu-ho correr!
___________________________

Apreciados/as Sres./as. de AENA:

Me dirijo a ustedes para manifestar mi preocupación ante la inminente decisión de AENA sobre la adjudicación de la nueva terminal del aeropuerto de Barcelona.

El Ayuntamiento de Barcelona, las Cámaras de Comercio, las Universidades y la sociedad civil, coinciden en el mayor atractivo y potencial de la oferta presentada por el grupo Star Alliance. Un proyecto que permitiría a Barcelona consolidarse como referencia europea y hub intercontinental. Ante esta posibilidad, la oferta de una compañía de bajo coste como Click Air, no puede considerarse una opción de futuro sino una interferencia en el desarrollo del propio aeropuerto y la economía catalana.

Por todo ello, es justificado el temor a que la necesidades de amortización de la nueva T4 del aeropuerto de Barajas, los intereses de Iberia como antigua compañía de bandera y la inercia centralista del estado, condicionen una decisión que resulta evidente desde los intereses del aeropuerto de Barcelona y la sociedad catalana.

Espero, esperamos, una decisión ajustada a la lógica más allá del modelo unipolar que AENA ha impulsado hasta hoy.

Atentamente,

Nom :

El dia 20 de febrer de 2007 era per Barcelona, i en passar per davant de la llibreria Catalonia, me’n vaig enrecordar del llibre que ara mateix era la cosa que em fèia més il·lusió de llegir. Va ser com un flaix de record, no se on ho vai llegir, però en Serés havia tornat a publicar, i jo ho sabia. De seguida, vaig entrar a la llibreria. Vaig anar directament a la prestatgeria on ja se que hi ha els seus llibre. Els vaig mirar tots, i ja els tinc tots, clar, però jo volia el nou, i no el veia. Amb preses, me’n vai al taulell, i el demano. I si uff, aquesta vegada si, després de temps, al venedor ja li sonava en Serés.

El primer cop que vaig entrar en aquesta llibreria el recordo perfectament, era abans de Sant Jordi. Buscava el llibre que finalment vaig regalar, i des d’aleshores, sempre que hi vaig, em miro tots els llibres d’ell, perquè des d’aquell dia ja se on són. Hi he entrat uns quants cops, i sempre passo pels seus llibres.

Aquest dia, me’l vai comprar. Però abans de fer-ho vaig pensar que aquest no era un llibre per mi, que aquest era un llibre per casa. Un treball col·lectiu, tot i que hi hagués pensat jo i l’hagués anat a buscar jo. Me l’havia de comprar, me l’havia de començar a llegir. En Serés m’entristeix, però també m’apassiona.

Ahir, ja vaig començar. La primera història (per una dislèxica vocacional com jo, llegir-se deu pàgines abans d’anar a dormir, ja és molt). I se que ja no pararé fins al final.

Gràcies, Serès per tornar-me a il·lusionar.

http://francescseres.net/ (La foto d’entrar al seu web, i la de De Fems i de Marbres el descriuen molt millor que com jo ho pugui fer)

La Matèria Primera. Francesc Serés (Saidí - 1972)

demà en parlo… ara me’n vai a dormir.

L’edat més bonica de la vida és la que tinc jo ara i …